Blog de Carmen Domingo

13/12/2011

nuevos cursos

Filed under: libros — carmendomingo @ 9:49 am

hola!

empiezan las convocatorias de los nuevos cursos de cara a principios de 2012.

De momento no tengo mucha información, pero la iré dando de forma detallada conforme me la completen.

De momento os informo que daré clases en

FNAC Diagonal Mar

Centre Cívic Urgell

Centre Cívic Casa Elizalde

próximamente informo de horarios y precios

 

04/11/2011

Curso “escritura creativa”

Filed under: libros,literatura — carmendomingo @ 2:50 pm

por si a alguien le interesa el curso gratuito

ya están abiertas las inscripciones para el “curso de escritura creativa” del FNAC L’ILLA

los lunes de 19 a 20.30h

noviembre y diciembre

mandar mail a rdcomunicacion.illa@fnac.es

27/07/2011

Llei Òmnibus: qui avisa no és traïdor – Público 27/07/2011

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 1:56 pm

A aquestes altures de la pel·lícula a mi ja no em sorprèn que CiU prengui decisions a cop de puny, sense tenir diàleg social i sense fer debat polític. Han estat molts anys portant a terme aquesta pràctica amb Jordi Pujol i ara, un parell de legislatures sense poder aplicar aquesta forma de fer política, ja tornen a les arrels. Arriben frescos i ho fan amb força, han tingut temps de prepara-ho tot abans de les municipals, i ara entren directes amb la llei Òmnibus a la mà: sigui una o siguin tres, como finalment sembla que seran. Una primera part de simplificació de tràmits, una segona d’agilitat administrativa i una tercera de promoció econòmica.

Tampoc em sorprèn, fer-se gran dóna més perspectives de les actituds polítiques, que tant el PSC com ERC es queixin en públic del govern de CIU però aprofitin per pactar. Fa un parell de dies  el president del PSC els hi va dir als de CIU, aprofitant el debat de la llei Òmnibus: “Ens tindrà al costat, però algun dia haurà de triar amb qui vol acordar les grans línies polítiques. La geometria variable sol acabar en un guirigall”. El que, en planer, vol dir: No pacteu tant amb el PPC que nosaltres ja som aquí per pactar. Visca la sociovergència”.

S’ha de tenir amics fins hi tot al infern, va pensar en Nadal, i ara s’han perdut molts llocs de lliure designació i hem de recol·locar el personal… Cada vegada importa menys la política i més els calerons, un clàssic a casa nostre. En aquest cas CIU, per dissimular que gairebé va de la mà en tot amb el PP i apropar-se al PSC –sembla que no li cal ERC- ha modificat parts de la llei: la referida a urbanisme, la que parla dels òrgans de govern dels mitjans de comunicació públics i la del lloguer de quiròfans de la sanitat pública a la privada. Artur Mas sap que necessita d’un grup de l’oposició per poder dur a terme el seu projecte neoliberal i el PSC és perfecte per a pactes.

ERC es queixa, nosaltres també volem pactar, sembla que ho digui Joan Puigcercós a Artur Mas, afegint que CIU “ha elegit un soci que els surt molt barat. Però el que és barat per al Govern acaba sortint car per a Catalunya”. Ai!, una altra vegada els ha guanyat el PPC i no els agrada.

Però totes aquestes picabaralles de pati de col·legi per ser amic del “líder” a propòsit de què?

Doncs de moltes coses, però en especial de la tramitació, per via urgent, de l’avantprojecte de la llei Òmnibus. Tothom vol afegir cullerada i guanyar un troç de pastís. I ja em direu perquè. Perquè la llei Òmnibus és una llei ben poc “democràtica”: simplifica la tramitació legislativa amb l’objectiu de deixar sense efecte lleis o previsions legals aprovades pel Parlament de Catalunya en les dues anteriors legislatures. Respecte per les decisions del govern anterior? Sembla que no massa. Volien que quedés clar que ha canviat el signe polític del govern? No hi ha millor manera que demostrar el poder.

I quines modificacions i a quins àmbits afecta la llei Òmnibus?

Doncs afecta a gairebé tot; des de sanitat fins a habitatge, passant per les polítiques de protecció social, medi ambient… posant exemples clars i entendibles: acabar amb la llei de barris, aplicada a aquells pobles i ciutats amb més problemes de cohesió social, deixant-la sense finançament; modificar els Parcs Naturals protegits el que permetrà construir-hi impunement; eliminar la sanitat universal per aquells que no tinguin un empadronament de menys de 6 mesos; suprimir alguns òrgans de govern i redistribuir funcions…

I de totes aquestes modificacions… Qui en surt beneficiat?

Sóc un mica innocent per preguntar, però CIU diu que, en línies generals, la llei està pensada per modernitzar, reactivar i fer estalviar al país, o sigui, segons en Mas ens afecta, per bé, a tots. Doncs no, la realitat és una altre, surten beneficiats els de sempre, deixant més espais al sector privat que podrà aprofitar-se, gaudir i beneficiar-se d’aspectes públics en les seves entitats i empreses; dit d’una altre manera, posar part de l’administració pública en mans privades.

Les empreses privades que s’aprofiten de la xarxa pública de serveis socials; els constructors i promotors que hauran de reservar sol per vivendes públiques subvencionades, els amos de cases i locals què no tindran la obligatorietat de llogar-los…

I així estem, amb un govern que decideix tot, sense tenir en compte les opinions. Que ens quedi clar, CIU modificarà entre 80 i 90 lleis sense negociar amb ningú. La llei Òmnibus, sigui una o siguin tres, es carrega el model de diàleg, participació social i concertació social, debat… que es va aplicar durant els set anys de govern d’esquerres. En definitiva una barbaritat des del punt de vista democràtic, què no és poc.

22/03/2011

A Juana Ortega li han posat fàcil des de l’anterior govern d’esquerres – Público 17/3/2011

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 12:58 pm

Version:1.0 StartHTML:0000000176 EndHTML:0000008024 StartFragment:0000002462 EndFragment:0000007988 SourceURL:file://localhost/Users/carmendomingo/Downloads/Memorial.doc @font-face { font-family: “Times New Roman”; }p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }table.MsoNormalTable { font-size: 10pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Contemporitzar és un verb que repeteixen com un mantra un seguit de personatges, o “personajillos”, acostumats a viure gràcies als llocs derivats de la política.

Generalment adscrits a partits d’esquerra, acostumen a anomenar-se progressistes -el que ens tranquil·litza a alguns que sí som d’esquerres- i tenen la particularitat de què sempre cauen be a tothom. El que els acaba garantint un lloc de treball de per vida sigui qui sigui el govern que mani.

Un seguit de personatges més preocupats en no perdre el seu càrrec que en defendre idees; en aspirar a llocs de més alçada que el que tenen, que en col·laborar amb el partit al que estan afiliats… el nom que em ve ara al cap és el de Ferran Mascarell, per que s’entengui el que estic dient, ara PSC si em fan candidat, ara CIU que em dóna una conselleria. Si calgués puc fer un llistat amb més noms sense problemes.

Al nostre país hi ha força d’aquesta mena. Busquen un lloc en governs d’esquerres -normalment personatges procedents de la burgesia acomodada-, el troben i generalment acaben a feines amb responsabilitats suficients com per a acabar col·laborant en lleis o reglaments que condicionen el futur i en aquest moment és quan poden intervenir per, aprofitant que l’esquerra té mala conciència, sugerir que tothom hi participi.

Això tan simple explica, no que la senyora Joana Ortega hagi resolt tancar el Memorial justificant problemes amb les instal·lacions d’aire -peccata minuta- ni que la direcció general de Memòria Democràtica passi a denominar-se de Qualitat Democràtica -això només facilita l’oblid de la memòria-, sinó que pugui dir -i podrà fer- que la tasca del Memorial Democràtic a partir d’ara no honori només persones perseguides pel franquisme, sinó també a les represaliades per les seves idees durant la República. I, el que és pitjor, amics meus, no podrem dir res, perquè vindrà amb la Llei del Memorial democràtic a la mà. Qui el va signar i aprovar?

Anem al començament.

Ja a l’octubre del 2007, quan el Parlament va aprovar la llei del Memorial democràtic, el PP va votar en contra i CiU va abstenir-se, en desacord per la designació de la junta de govern de l’entitat i perquè trobava a faltar un reconeixement als religiosos perseguits durant la guerra. Vaja… ja han sortit els capellans i les monges.

Però no van votar en contra, els convergents són massa llestos, es van abstenir, perqué ja ho deia Felip Puig, “amb les nostres aportacions hem corregit de manera dràstica el projecte inicial”, van poder ficar cullerada. Segons Puig CIU va aconseguir “donar al projecte una visió més àmplia i menys esbiaixada”. Vaja, tant rondinar i els hi van deixar canviar el text. Tant els hi van deixar fer -els contemporitzadors de torn- que es van acceptar les seves esmenes i justament per això el Memorial Democràtic va perdre el seu paper exclusiu de donar reconeixement i honorar als republicans víctimes de la savatjada franquista, per a quedar desdibuixada la seva intenció desde el seu naixement.

Bé, de fet, la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Parlament ja al preàmbul llegim que reconeix “la memòria i la dignitat de totes les víctimes del franquisme i també les de la violència política incontrolada a la rereguarda republicana, especialment de les que es van produir en els primers mesos de la guerra i amb independència de llurs opcions ideològiques i de la zona en què, de bon grat o per força, les va situar el conflicte bèl·lic”. D’un cop, sublevats i legalistes s’igualen. Gens malament.

El grup que va redactar el text del memorial estaba format per progressites que volien un lloc al proper govern de CIU? Si no recordo malament diria que l’amic Mascarell sí hi era, dit sigui de pas. Que va dur a pensar als senyors del tripartit que quaranta anys no eren prou pels franquistes i tots eren iguals com per no deixar-ho clarament escrit? Els hi va fer por dir que no, que les víctimes són només unes? Perquè la tibiesa, la mediocritat, la por a que diguin que som tendenciosos… el que sigui que se’ls hi va passar pel cap han aconseguit que Joana Ortega pugui fer ara –llei o preàmbul a la ma- el que vulgui.

Senyora Ortega, aprofiti la diplomàcia mal entesa d’aquesta esquerra progressista nostra i comenci per fer un premi literari Eugeni D’ors i un parell d’exposicions lloant la seva vida i obra. Desprès ja pensarem en una monjeta per homenatgear.

16/11/2010

Tornem amb els mateixos temes de sempre: Jo tinc dret a decidir – Público 9/11/2010

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 10:30 am

D’entrada us confesso que, escrivint aquest article, em sento com si visqués al començaments del segle XX i no del XXI, o fos una d’aquelles dones que, als anys seixanta, pancarta en mà, reivindicaven el dret a l’avortament a la plaça Sant Jaume. De veritat no tenim, a aquestes altures, el tema superat? No està prou clar que el cos és de les dones què -agradi més o menys- són les que poden decidir? No queda prou clar –científicament, vull dir- a quina setmana es considera un fetus ésser viu o no? No és evident, doncs, que ha de ser un dret gratuït i controlat per l’Estat? Doncs sembla que no queda clar i que encara –llei de l’avortament aprovada- ens hem de barallar i defensar la llibertat d’escollir.

El tema torna a sortir als diaris, i és que amb diferència de pocs dies, me assabento de a què Catalunya ha disminuït, considerablement el nombre d’avortaments –òbviament perquè les dones tenim més consciència sexual i reproductiva-, i que l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, ha fet una crida a no avortar i optar per deixar en adopció els fills no desitjats. Ell, home i arquebisbe, aconsella no secundar la llei de la interrupció de l’embaràs. Creurà l’arquebisbe que una llei obliga a practicar l’avortament? L’hauríem d’explicar que el que garanteix és el dret a practicar-lo?

Anem a pams.

L’església, és clar, manté la seva línea, no podria ser d’altre manera. Fins aquí tot seria normal, si no fos perquè, en el mateix Full Dominical, Jaume Pujol va exculpar l’Església dels últims casos de pedofília que han sortit a la llum en diferents països. És clar que els pedòfils, sembla, no deixen prenyades les seves víctimes. Però tot plegat és lleig. L’arquebisbe diu que la culpa no és de l’Església sinó d’algunes de les persones que hi formen part. Podria estar d’acord. Però fins on arribo, i no sé si no hi arribo bé, l’església ha de controlar els seus treballadors i denunciar-los si fan qualsevol delicte.

Arribat a aquest punt s’ajunten dos col·lectius i un sol concepte:  l’avortament. Per una banda estan els que volen gaudir de la seva llibertat en un estat aconfessional i laic, i d’altre els que volen evitar –per tots els mitjans- que la llibertat s’exerceixi.

Els primers, les primeres per ser més exacta, ara –amb la llei a la mà- tenen que lluitar per no haver de pagar l’avortament per avançat i esperar que Sanitat autoritzi que els hi tornin els diners. Sembla que 1.904 donen han avortat a clíniques privades derivades per la sanitat pública catalana des que va entra en vigor la nova llei de l’avortament. Ahir van demanar-li a la Generalitat  que els  torni els diners que els hi va costar. Les van derivar a clíniques privades –la Sanitat Pública encara no té els especialistes formats-  i van haver de pagar. La llei, que preveu les interrupcions en centres de la sanitat pública o vinculats a ella, fins ara no ha aconseguit que les comunitats decideixin practicar-les en hospitals públics. Els titulars, això sí, continuen sent efectistes: oblit del 4 per cent de reducció d’avortaments i alarma pe r la despesa ocasionada “Tres mesos d’avortaments en clíniques privades catalanes costen al CatSalut 700.000 euros”.

Els segons, els catòlics, sembla que, des de juliol, que va ser quan es va aprovar la llei de l’avortament, han fet pressió perquè es deixin de practicar avortaments als hospitals catalans vinculats a l’Església, com el de Sant Pau de Barcelona o el General de Granollers. Ens vam assabentar per una nota del Bisbat de Terrassa, on s’assegurava que el centre sanitari havia «acordat unànimement» que «no es practiqui cap avortament sota cap supòsit». La realitat és que el mateix Hospital ho va desmentir poc desprès. Els pecats venials com la mentida, ja se sap, són pecata minuta pel Bisbat. Al Centre s’ho estaven rumiant, sobretot perquè, integrats a la xarxa pública sanitària, podrien quedar-se sense ajudes, subvencions i contractes, sense el contracte per part de la Generalitat vaja, si incompleixen una normativa. I ja se sap que un catòlic sense feina, és també un aturat.

Arribats aquí només una conclusió. Que els catòlics demanin el que vulguin al seus fidels, i deixin a les dones les seves decisions en les seves mans. I que la Marina Geli solucioni el tema d’haver d’abonar un dret que cobreix la Seguretat Social, que sembla que vol començar a ficar el copago sense que ens adonem i aprofitant els sector més dèbils.

25/10/2010

Hi haurà sempre aigua al món? – Público 18/10/2010

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 12:52 pm

 

Les repúbliques de Uzbekistan i del Kazakhstan van ser de les últimes a independitzar-se de la antiga Unió Soviètica; totes dues, tot sigui dit aprofintant l’avinentessa, ho van fer de mala gana allà pels anys noranta. Fins aquell moment, formaven part d’un conglomerat de llengües i pobles sota una mateixa bandera, la d’un dels països que havia estat dels més importants del món. Per això, quan al 1960 un grapat d’enginyers soviètics van decidir aprofitar l’aigua dels rius que abastien Aral –un llac situat entre les dues repúbliques asiàtiques- per irrigar extenses plantacions cotoneres, a ningú li va semblar malament. El raonament era molt simple, era el quart llac més gran del món, amb una superfície d’uns gairebé 70.000 km² i un volum de 1.100 km³ d’aigua, s’havien d’aprofitar els recursos pel bé de tothom. “No van pensar en el que passaria quaranta anys desprès. No van ni imaginar-se que al 2010 el volum d’aigua hauria disminuït gairebé en un 80%”, explica en Jordi Azategui, el fotògraf d’una exposició que acompanya un documental que la Isabel Coixet ha rodat sobre el mar d’Aral: “Aral. El mar perdut”, explicant el problema que es viu avui a la zona i que ha acabat esdevenint un  dels més grans desastres ecològics de la història.

“La realitat, continua en Jordi, és que aquesta decisió va afectar tot el que envoltava el mar –que en realitat és un llac-, o sigui, les industries conserveres de la zona i la flota pesquera van desaparèixer i amb ells les gents i els pobles costers, que ara viuen literalment en mig del desert, sense pràcticament recursos. Els hi va canviar la vida… Anys desprès, quan el cotó ja no es necessitava per res, els fertilitzants van fer la seva i es va fer malbé la terra amb el sediments amb fertilitzants. Pensa que al viatge vam trobar gent que fa uns anys tenia una caseta que donava al mar i que quan treu el cap per la finestra avui, si vol veure l’aigua ha d’agafar un cotxe i fer més de cent quilòmetres per veure’l”.

I això és el que podem veure a la exposició que es va inaugurar fa uns dies, aquesta és la primera inciativa de la la Fundació We are Water i en pensa fer més. La fundació que neix amb la intenció de posar en marxa diferents projectes destinats a la millora de la gestió dels recurses hídrics. La seva primera iniciativa ha estat el documental que ha fet Isabel Coixet i que es veurà al Festival de San Sebastià, i aquesta expossició on també podrà verure’s unes quantes vegades al dia.

Avans d’entrar propiament a l’expossició, un gran globus ideat per l’arquitecte Makoto Fukuda –format amb les fotografies del Jordi-, ens dóna la benvinguda al que és una lliçó de natura que ens explica amb poques paraules i moltes fotos la cura que hem de tenir amb els recursos naturals per no esgotar-los.

“A vegades sembla que podríem parlar d’un fet llunyà, que no ens afecta. Allà, a l’Àsia, lluny de tot, però en realitat aquest exemple del Mar D’Aral ens ha de ajudar a veure que els errors es paguen cars i la falta d’aigua pot arribar, amb el temps, a convertir-se en un problema global que ens afecti a tots”, diu Makoto, qui també va col.laborar amb Coixet en l’expossició ‘From I to J’ bassada en el llibre de Jonh Berger.

Per això dins de l’exposició podem sentir com ens trobem dins d’un mar que no té aigua, amb sorra, ampolles buides, casetes de pescadors sense peixos i restes de barcos fantasmes barats a una platja que ja no existeix. “Aquesta era la idea que volia transmetre la Isabel i que en Jordi amb les fotos i jo, amb l’entorn, hem volgut explicar. En realitat Aral és una al·legoria del que pot passar al nostre planeta si no en tenim una mica de cura”.

De fet, sembla difícil, des de Barcelona, fer-se una idea del problema, però, com es llegeix al conte per a nens que ha escrit la Isabel Coixet per l’exposició i que ha estat il·lustrat per l’Albert Aromir, “Imagina’t que, de cop i volta, el Mar Mediterrani es comença a assecar i es forma un desert des de Barcelona Fins a Mallorca. Aquesta és, justament, l’extensió de la tragèdia ‘Aral”.

Sobren les paraules.

Fitxa expo

Aral El mar perdut

Roca Barcelona Gallery

Joan Güell, 221-213

Des de el 15 de setembre fins el 7 de novembre

Els passes més la visita guiada a l’exposició  de dilluns a dissabte  a les 11, 12 y 13.00h i a la tarde a les 15, 18 i 19 hores. Els diumenges a les 11, 12 i 13 hores.

Fitxa documental Isabel

Direcció: Isabel Coixet

Guió: Isabel Coixet

Producció: Miss Wasabi

Fotografia: Jordi Azategui

Veu: Sir Ben Kingsley

Duració: 25 m.

15/09/2010

Encara queden moltes persones sota la sorra – Público 15/9/2010

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 12:32 pm

Iraq, Ingusetia, Txad, Iemen, Bòsnia Hercegovina, Nepal, El Salvador, Mèxic… molts són els països dels que es va parlar el passat 30 d’agost quan es commemorava El dia internacional dels desapareguts. Fins i tot Amnistia Internacional va publicar un comunicat on explicava —a tort i a dret de tota la geografia mundial— fil per randa tots els que no hi són i hauríem de buscar i solucionar el que és, sens dubte, una “grave violación de derechos humanos cometida por los Estados o con su colaboración que ha afectado y afecta a decenas de miles de personas en todo el mundo, con casos registrados en más de 80 países”.

Al començament semblava un cosa pròpia dels que –gairebé sempre despectivament— anomenem països del Tercer Món, però no va trigar molt en aparèixer Espanya. Nosaltres també hi érem a la llista. A Espanya hi ha, almenys, 114.000 famílies que segueixen sense saber on es troben el seus familiars. Sembla mentida, però és veritat. I també a nosaltres ens demanàvem que iniciéssim investigacions imparcials en tots els casos de desaparicions i portéssim als tribunals als responsables.

Sembla que l’Estat espanyol no està per la feina i no investiga, no pensa en garantir reparació i justícia a les víctimes. Per no parlar de que el Grupo de Trabajo sobre Desapariciones Forzadas de Naciones Unidas fa anys que demana al Govern espanyol informació sobre quatre casos de desaparicions forçades durant la Guerra Civil i el franquisme, sense que li hagin contestat.

Almenys aquí, a Catalunya, no fa ni un mes, el Consell Executiu de la Generalitat, va aprovar un reglament de la Llei de Fosses. Amb ell es facilitarà l’atenció a les demandes per exhumar o dignificar les fosses de la guerra civil. Ja anem per bon camí. Perquè aquesta nova llei, pionera a l’Estat, suposarà que el Govern actuï sobre unes quaranta peticions per exhumar o dignificar fosses de la guerra civil. Unes 3600 persones segons el cens de la Generalitat.

El millor de tot: la Generalitat és la responsable de la recerca documental i registral de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura, de la localització de restes i, si s’escau, de la seva recuperació i identificació. Gens malament. De moment, entre les pròximes actuacions es preveu la dignificació a la tardor de la fossa del cementiri de Lleida.

Em preguntava jo quant trigarien a la resta d’Espanya a prendre model –en aquest cas sí— del que s’està fent a Catalunya, i escolto a les notícies que hi ha hagut una confirmació de l’auto del jutge Varela contra Baltasar Garzón. Sembla que han considerat “improcedents” els nombrosos escrits i proves d’experts juristes i fins i tot internacionals, i que els testimonis proposats per la defensa de Garzón només, diuen, expressarien “opinions personals”. No els hi han agradat, prou que es veu. El que vol dir que, encara que queden pendents quatre recursos, sembla ser que el jutge de la Audiència Nacional, que està suspès de les seves funcions, serà jutjat per un delicte de prevaricació, o sigui, dictar amb coneixement una resolució injusta.

Intento assabentar-me de qui són els magistrats que han signat l’acte — Adolfo Prego,  Juan Saavedra, Joaquín Jiménez, Francisco Monterde y Juan Ramón Berdugo— en confirmació de la instrucció realitzada pel jutge Luciano Varela. Començo pel primer i veig que al 2007 li van fer una entrevista a la revista de l’ Hermandad del Valle de los Caídos on a propòsit de la llei de violència de gènere diu que Espanya “era mucho más machista en los años cincuenta, y, sin embargo, no había asesinatos de mujeres. ¿Qué es lo que había? Respeto, moral, conciencia del bien y del mal”, malament rai!, penso. I segueixo buscant i trobo que va signar un manifest –junt amb en Pío Moa i en Cèsar Vidal entre d’altres— contra la llei de Memòria històrica on deien que: “tras las anómalas elecciones de febrero de 1936, demolieron sistemáticamente la legalidad, la separación de poderes y el derecho a la propiedad y a la vida (…)Esa destrucción de la legalidad republicana, y con ella de sus elementos democráticos, hundió las bases de la convivencia nacional y causó la guerra”. Pobrets meus els sublevats, que no els hi reconeixem que volien salvar la pàtria.

No vull seguir llegint.

Us deia, quan hi hauria una llei de fosses a la resta d’Espanya i ja veig que, malauradament, encara trigaran molt. Encara gràcies que han acudit els argentins a ajudar una mica, igual que els mexicans ho van fer al seu moment amb els exiliats espanyols.

31/08/2010

Insulta que alguna cosa hi queda – Público 31/8/2010

Filed under: política,sociedad — carmendomingo @ 8:43 pm

“Coixet sembla la típica progre pija de pseudoesquerres característicament espanyola i catalana. Sí, aquesta mena de gent…”, clar i català sis línies signades per “Roure”, ehem? Els ulls em feien pampallugues quan vaig arribar al final del comentari. Acabava de llegir un article publicat a Cultures (La Vanguardia) signat per Isabel Coixet, on la directora explicava –amb força gràcia, tot sigui dit- alguna de les anècdotes que va viure durant la seva estada a la Xina i un lector “vomitava” el que li passava pel cap sobre la realitzadora perquè –imagino— no li cau bé.

En primer lloc vaig pensar que havia de donar un aplaudiment als moderadors dels comentaris de La Vanguardia –Treballaven? Si era que sí, haurien de permetre comentaris d’aquest tipus?-. I en segon lloc que és molt fàcil i gratuït opinar –insultar?- si no has de signar el que escrius amb el teu verdader nom.

Internet ha portat molts, moltíssims avantatges a la nostra vida, però el que vol aprofitar la Xarxa per fer el que no s’atreveix en públic pot fer-ho. Perquè, deixeu-me que us asseguri, sense conèixer l’opinador de la feina de la Isabel Coixet, que estic segura que és un miserable covard que, amb la Isabel davant, s’aproparia a ella per demanar-li un autògraf i comentar-li com li agraden les seves pel·lícules.

Però els insults no són només cosa d’anònims lectors de diaris on line. Tot d’una vaig continuar donant-li voltes al tema i em vaig recordar d’una podríem dir “cagada” d’un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona del PSC. Miguel Ángel Martín va escriure al seu perfil del Facebook desprès de sentir l’entrevista que li va fer al President Montilla la Mònica Terribas –per mi una de les millors entrevistadores de televisió- que la periodista “estava mal follada”. Aquest va haver de dimitir –o el van ajudar a fer-ho- perquè en aquest cas sí que constava el seu nom. O la del demòcrata Juan José Güemes, quan era Conseller de Salud de la Comunitat de Madrid, i el seu diccionari Progresí que publicava al seu blog i que, miraculosament, va desaparèixer un dia on va escriure més del comte. Encara que li van tornar a recuperar els internautes amb les còpies caché.

Està clar que una mala educació no és patrimoni ni d’anònims ni de famosos –tot i que els famosos, almenys els que cobren de l’administració haurien de donar exemple d’educació sigui o no en la seva web personal-. Tots es creuen que a Internet les paraules se les emporta el vent i no, per sort, es queden a la memòria caché. No esborris el que has dit perquè allà es queda. Conclusió, pensa abans d’escriure.

Però, fins on arriba la impunitat a la Xarxa? La llibertat d’opinió dóna la llibertat d’insultar anònimament a qui vulguis? Està clar que la llibertat a la Xarxa sí ha de ser total –com a la resta de mitjans de comunicació-, però s’ha de lluitar contra aquestes conductes, perquè –no ho oblidem- poden acabar amb el prestigi i l’honor de les persones sense que aquestes puguin fer res.  Si nosaltres no som capaços d’establir el límits entre llibertat d’opinió i el que la sobrepassa algú haurà de pautar unes normes. Igual que hi ha una normativa de tràfic o unes regles d’ortografia.

És tant difícil entendre que el que fem a la Xarxa hi hem d’aplicar les mateixes lleis que al món real? De totes  maneres a Espanya la llei condemna  a les webs com a responsables, i no a les persones que ho escriuen. Ves per on.  Seria com culpar als edificis on apareixen pintades insultants, o condemnar a Tele 5 cada vegada que un tertulià del cor s’inventa alguna història d’un famós, poc més o menys. I d’aquesta manera tothom se sent amb més impunitat encara. I no serveix de res denunciar un insult a Internet.

De fet, el que és pitjor de tot plegat és que l’explicació que jo li donava a la meva avia per aclarir-li com funcionava una persona a la Xarxa encara continua vigent: això d’Internet és com el carrer o els amics, tu decideixes per on vas, on et fiques o amb qui vas. Per això si qualsevol de nosaltres mira al seu voltant reconeixerà als seus amics o companys de feina en les xarxes socials, perquè són les mateixes persones. Per això a ningú sorprèn que Andrés Calamaro, de professió mal educat, groller i “sobrat” i  en el temps lliure músic, avui mateix s’acomiadi dels seus lectors de Twitter dient: “140 caràcters – l’espai que et deixa escriure twitter- pueden meterselos profundo en el medio del ojete me importa tres pepinos perder un segundo más en el rebaño de boludos con blackberry o lo que es peor …. conectados a la nada a cambio de demostrar que son infantiles”.

Cadascú és el que vol i diu això no es pot legislar. Som a la xarxa el que som al carrer.

21/08/2010

La prohibició de la prostitució – Públic 20 / 8 / 2010

Filed under: política,sociedad,Uncategorized — carmendomingo @ 8:04 am

Fa uns mesos llegia bocabadada que el primer edil de Capmay (Alt Empordà) justificava l’obertura d’un bordell dient “donen servei a un tipus de públic determinat” i argumentava “vam lluitar –contra la Generalitat, s’entén-  perquè res més funcionava. Vam intentar posar dos o tres coses més i no hi va haver sort”. Dit i fet. A Capmany hi hagué una mica de soroll, però de bordells n’hi ha per tot arreu. En el cas dels bordells, no deixa de ser preocupant la doble vara de mesurar. Des de 2002 la Generalitat va aprovar un decret per regular els establiments on s’exerceix la prostitució  i acte seguit l’ajuntament va aprofitar un altre on s’havia de pagar un percentatge per habitació. Així tots contents, els puteros poden anar-hi sense problemes, i a l’Ajuntament li entren uns calerons que mai van malament. Ah!, perdó, ja casi m’oblidava. No de les prostitutes no en parla ningú, elles amb els seus temes i que no es queixin massa.

Seguim.

Fa un mes, a Barcelona, a una redada al Raval, una de les dones que es prostituïa i estava controlada per una xarxa era una menor romanesa, de 15 anys, obligada, és clar. Havia arribat a Catalunya sota la falsa promesa de treballar com a cangur i la van posar a prostituïr-se, gens malament com a canvi de feina. Fa uns dies, a Lleida la policia ha escorcollat quatre vivendes on es practicava la prostitució. I mentre escric això sento a la ràdio que acaben d’enxampar una xarxa de prostitució amb ramificacions a tota Espanya.

Per si això no fos suficient, un estudi recent ens informa què més del 60 per cent dels anuncis classificats als diaris són de prostitució, els quals reporten a la premsa nacional uns 40 milions de euros anuals. Dimecres passat, Esquerra Republicana de Catalunya va presentar al ple del Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei sobre la retirada de subvencions i de publicitat institucional en aquells grups mediàtics que “segueixen incomplint la recomanació del Congrés de no publicitar serveis de prostitució fins que no es procedeixi a la seva regulació”. Fa tres anys que ja es va suggerir i gairebé ningú en va fer cas. I això que era amb la finalitat “d’impedir el negoci de les organitzacions mafioses dedicades al comerç sexual”. A molt amos de diaris de tirada nacional, alguns dels quals són conservadors convençuts –alguns disfressats de progressistes- i molts de missa diària, només pensen en els diners, està clar, i el tràfic i mercadeig de dones els importa poc. I això que uns 4 milions de dones i nenes són comprades i venudes al any a tot el món per ser utilitzades i explotades sexualment. Els és igual. La pela és la pela, encara que soni carrincló.

Volen que segueixi? o no fa falta?

De fet, la realitat és que és igual, perquè argumenten i argumenten que no són màfies les que són darrera els anuncis –si no es veuen no hi són-, sinó dones que ”lliurement” volen oferir els seus serveis a –i aquí torna una altra vegada la hipocresia- uns pobres homes que no sabrien com satisfer les seves necessitats de sexe si elles no hi fossin.

No està gens malament l’argumentació, si no fos perquè, malauradament, no sembla que les prostitutes exerceixin la seva professió voluntariament, sinó en el millor dels casos obligades per les circumstàncies d’una societat que tot ho dificulta i en el pitjor –la majoria- obligades sota tot tipus d’amenaça a exercir-la. I penso en totes, però em ve al cap la menor romanesa, com ella aquest any a Catalunya ja són quasi quinze les menors rescatades per la policia. Volien exercir la prostitució voluntariament? S’en fa difícil creure-ho.

No seria millor, donat que la proposta de la llei de premsa no arriba en lloc, començar la casa pel terra i il·legalitzar la prostitució? No presumim de societat igualitària?, doncs eliminem l’explotació sexual –normalment de dones i nenes que a més a més perpetua la violència masclista-. Això de criminalitzar la trata de dones ja ho va condemnar l’ONU el 49, però ja se sap que a l’ONU ningú li fa cas.

Una vegada eliminat el problema d’arrel, tots aquells que en treuen beneficis econòmics –ja sigui publicitant-la, reclutant dones, induint-les a la prostitució o pagant els seus serveis- estarien perseguit legalment. Apareix aquí un culpable que, fins ara, estava amagat: el putero. Responsable amb la seva demanda de la perpetuació d’un crim. Aquí sí que deu fer mal, perquè 40 milions de beneficis són molts homes beneficiant-se de dones en situacions de violència i deixen molts calerons.

Sembla mentida però al segle XXI encara és vigent, malauradament, una frase que Margarita Nelken va dir a començaments del segle XX: “Dios sabe todavía hasta cuándo la prostitución española seguirá siendo una vergüenza, no para las prostitutas, sino para todo el país, socialmente culpable y responsable.” Que s’ho pensin els polítics i decideixin, si pot ser, sense pensar que prohibir la prostitució i els anuncis a la premsa els donarà una nefasta publicitat als mitjans poc avanç de les eleccions.

——-

Tenemos que prohibir la prostitución

Hace unos meses leía sin dar crédito que el primer Edil de Capmay (Alt Empordà) justificaba la apertura de un burdel diciendo: “dan un servicio a un tipo de público determinado” y, argumentaba “luchamos –contra la Generalitat, se entiende- porque nada más funcionaba. Intentamos poner dos o tras negocios más y no hubo suerte”. Dicho y hecho. En Capmany hubo un poco de tuido, pero ahora hay burdeles por todos sitios. En el caso de los burdeles no deja de ser preocupante la doble vara de medir. Desde el 2002 la Generalitat aprobó un decreto para regular los establecimientos en los que se ejercía la prostitución y, acto seguido, el ayuntamiento aprovechó otro en el que se  tenía que pagar un porcentaje por habitación. Así, todos contentos, los puteros pueden acudir sin problemas, y al ayuntamiento le entran unos dinerillos que nunca van mal. ¡Ay!, perdón, ya casi me olvidaba. No, de las prostitutas no habla nadie, ellas, con sus cosas y que no se quejen demasiado.

Seguimos.

Hace un me, en Barcelona, en una redada en el Raval, una de las mujeres que se prostituía y estaba controlada por una red era una menor rumana, de 165 años, obligada, claro está. Había llegado a Catalunya bajo la falsa promesa de trabajar como canguro y la pusieron a prostituirse. Nada mal como cambio de trabajo. U, mientras escribo esto, escucho en la radio que acaban de detener otra red de prostitución con ramificaciones en toda España.

Por si esto no fuera suficiente, un estudio reciente informa que más del 60 por ciento de los anuncios clasificados de los diarios son de prostitución, los cuales reportan a la prensa nacional unos 40 millones de euros anuales. El miércoles pasado, Esquerra Republicana de Catalunya presentó en el pleno del Congreso de los diputados una proposición no de Ley sobre la retirada de subvenciones y de publicidad institucional en aquello grupos mediáticos que “sigan incumpliendo la recomendación del Congreso de no publicitar servicios de prostitución hasta que no se proceda a su regulación”. Hace tres años también se sugirió lo mismo y nadie hizo caso. Y esto era con la finalidad de “impedir el negocio de las organizaciones mafiosas dedicadas al comercio sexual.” A muchos dueños de diarios de tirada nacional, algunos de los cuales son conservadores convencidos -–algunos disfrazados de progresistas- y muchos de misa diaria, sólo piensan en el dinero , claro, y el tráfico y mercadería de mujeres y niñas les importa poco. Y eso que unos 4  millones de mujeres y niñas son compradas y vendidas en el año para ser utilizadas y explotadas sexualmente. Les da igual, “la pela és la pela”. Aunque suene carrinclón.

¿Queréis que siga? ¿O no hace falta?

De hecho, la realidad e que da igual, porque, argumentan y argumentan, que no son mafias las que están detrás de los anuncios –si no se ven, debe ser que no están-. Sino mujeres que “libremente” quiere ofrecer sus servicios –y aquí se vuelve, de nuevo, a la hipocresía- a unos pobres hombres que no sabrían cómo satisfacer sus necesidades si ellas no estuviesen.

No está anda mal la argumentación, si no fuera porque, por desgracia, no parece que las prostitutas ejerzan su profesión voluntariamente, sino, en el mejor de los casos, obligadas por las circunstancias de una sociedad que lo dificulta todo, y, en el peor –la mayoría- obligadas bajo todo tipo de amenazas a ejercerla. Y pienso en todas, pero se me viene a la cabeza la menor rumana, como ella, este año, en Catalunya ya son casi quince las menores rescatadas por la policía. ¿Querían ejercer la prostitución voluntariamente? Me cuesta creerlo.

No sería mejor, dado que la propuesta de la ley a la prensa no llega a ninguna parte, empezar la casa por los cimientos e ilegalizar directamente la prostitución? No presumimos de vivir en una sociedad igualitaria? Pues eliminemos la explotación sexual –normalmente mujeres y niñas que, algo que además perpetúa la violencia machista- . esto de criminalizar la trata de mujeres ya lo condenó la ONU en el 49, pero ya se sabe, a la ONU nadie le hace caso.

Una vez eliminado el problema de raíz, todos aquellos que sacan beneficios económicos –ya sea publicitándolas, reclutando mujeres, incluyéndolas a la prostitución o pegando sus servicios- estarían perseguidos legalmente. Aparece aquí un culpable que, hasta ahora, estaba escondido: el putero, responsable con su demanda de la perpetuación del crimen. Aquí sí debe hacer daño, porque 40 millones de beneficio son muchos hombres beneficiándose de las mujeres en una situación de violencia y dejan mucho dinero tras ellos.

Parece mentira, pero en el siglo XXI todavía está vigente una frase que Margarita Nelken dijo a principios del XX: “Dios sabe todavía hasta cuándo la prostitución española seguirá siendo una vergüenza, no para las prostitutas, sino para todo el país, socialmente culpable y responsable.” Que se lo piensen los políticos y decidan, si puede ser, sin pensar que prohibir las prostitución y los anuncios de prensa les dará una nefasta publicidad en los medios poco antes de las elecciones. El voto de las prostitutas también cuenta.

05/08/2010

A Barcelona tot hi cap – Público 5/8/2010

Filed under: política,sociedad,Uncategorized — carmendomingo @ 9:55 am

Ja està decidit. El Parlament ha parlat i ha acceptat la iniciativa Legislativa Popular que demanava prohibir les curses de braus –encara falta el Constitucional, però-. I jo em pregunto per què no prohibeixen també els coloms, que són fastigosos i perjudicials per a la salut, les gavines –les que volen a la ciutat, no les del logo del PP que posats a prohibir…-, les rates de claveguera o les cuques? Tots quatre animals donen espectacle, fins i tot són més fastigosos, perjudicials, tenen pitjor vida i –no en tingueu cap dubte- sofreixen una mort molt més violenta que els braus a mans d’un humà.

Però bé, no volia jo parlar de les iniciatives prohibidores de la Generalitat dutes a terme més per qüestions electorals que per preocupació real –què hauria passat si la votació hagués estat oculta?-, sinó d’altres prohibicions, les de l’Ajuntament de Barcelona.

Suposo que tothom recordarà que “Prohibit, prohibir”, és un eslògan de fa anys, de fet des que va sorgir al maig del 68, sempre hi ha una oportunitat d’utilitzar-lo. Segur que fins hi tot li sona al senyor Hereu, que ja té una edat. Dons bé, li deu sonar, però no li deu agradar posar-lo en pràctica, seguint, suposo, l’estela del seu col·lega Clos, a qui també li agradava, i força, prohibir tot el que se li passés pel cap, perills de sentir-se amb poder.

Com us deia. Les darreres setmanes hem vist com Barcelona s’omplia de cartells publicitaris i banderoles a partir de l’eslògan “A Barcelona tot hi cap, però no tot s’hi val” o el díptic “STOP Actes Incívics”. És la campanya de l’Ajuntament per combatre l’incivisme i fomentar les bones pràctiques a l’espai públic i ens informa la campanyeta de marres, no només dels actes prohibits, sinó també –i això sí que és important  i molt- de l’import de les multes que ens poden imposar per fer malbé el mobiliari urbà o transgredir una norma. Ai!!! Les transgressions què en són de dolentes…

Aquesta campanya és la rèmora d’una desafortunada ordenança aprovada per l’Ajuntament de Barcelona el 2005 on, entre d’altres coses es prohibia prostitució i mendicitat. En aquell moment el PSC va ajudar-se dels vots de la dreta conservadora, nacionalista i espanyolista –quines coses té la política catalana- per aprovar el text. Tan sols des de sectors de l’esquerra política (de fet només IUiA) i social, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, es va mostrar l’oposició. Òbviament grinyola una mica que problemàtiques amb una evident arrel social com l’exercici de la prostitució i de la mendicitat s’assimilessin a qüestions com els sorolls, pixar al carrer  o la tinença de mascotes, per citar uns exemples a l’atzar. Tornem-hi, l’alcalde vol una ciutat aparador –Barcelona posat guapa- i no li fa gràcia que es vegin les injustícies socials. Fan lleig i poc europeu.

Ara, el mateix, llenguatge agressiu i carregat de connotacions negatives: l’stop que prohibeix, les amenaces de multes si no fem cas… vaja un significat de civisme que poc –o res- té a veure amb l’educació. De veritat dormir a la platja és incívic?, no és més aviat insegur?  No és més incívic fer móving a uns avis amb pensions ínfimes que no poden pagar-se una casa nova i, a més a més, no volen sortir de la seva? O aparcar el cotxe allà on hi ha una plaça d’aparcament de minusvàlids? Potser deixar aparcar en triple filera a prop del Camp Nou quant juga el Barça no és incívic?

Que ningú es porti les mans al cap. Sóc la primera que no crec que s’hagi de permetre que la gent pixi al carrer o que no reculli les caques de gos. Però de veritat les multes desproporcionades són una bona solució? 500 euros la venda ambulant? 3.000 l’oferiment i demanda de serveis sexuals? 1.500 per usar skates i bicis fora de les zones habilitades?

Ai! Què dolent és que l’administració tingui potestat sancionadora. Com el senyor Hereu se n’assabenti que fan uns anys a un municipi proper a Sao Paulo van prohibir morir-se perquè no hi havia lloc al cementiri i els enviava a altres pobles… De fet, sembla que si seguim aquest camí en uns anys Hereu acabarà prohibint tot el que ara és permès.

Página siguiente »

Blog de WordPress.com.

A %d blogueros les gusta esto: